La realitat relativa

L’objectivitat no existeix. Es pot parlar de precisar, de contrastar i, fins i tot, d’actuar de bona fe; però quan s’explica una història, sigui quina sigui, sempre passa pel filtre subjectiu de qui l’escriu o l’edita. Els mitjans de comunicació s’han enfrontat als seus desitjos de ser objectius de forma més o menys honesta durant dècades perquè es considerava que aquest era un valor essencial pels lectors, per l’audiència, pel públic. De totes maneres, la revolució digital ha canviat les coses fins a arribar al punt en què molts professionals de la comunicació es pregunten si l’objectivitat és un valor real que cal preservar. La credibilitat i l’objectivitat mai han estat lligades íntimament però els seus camins tendeixen a separar-se de forma constant cada dia que passa.

La mateixa setmana en què es fa públic que Facebook situarà a Catalunya un dels seus centres internacionals de recerca per la millora en la detecció de les notícies falses (“fake news”), l’entitat d’estudis Pew Research ha fet públic un informe que afirma que dos terços dels enllaços publicats a Twitter cap a llocs web populars són publicats per programes automatitzats (“bots”) i no per persones humanes. Els programes d’edició de veu, d’imatge i de vídeo permeten a qualsevol usuari amb coneixements bàsics d’informàtica alterar documents per fer creure que determinades persones han dit o han fet coses que mai han passat realment.

Si l’objectivitat no existeix, la realitat tal i com la coneixíem fins ara deixarà d’existir aviat. Tots plegats ens haurem de fer la idea que aquells vídeos que ens arriben per Whatsapp o per qualsevol de les xarxes socials poden ser reals o poden ser falsos. La credibilitat de la font tampoc serà determinant: normalment aquests continguts ens arriben de persones dels nostres cercles pròxims, gent amb qui confiem i que probablement han compartit aquella notícia sense cap mala intenció. L’efecte de la bola de neu digital. A Catalunya, només durant el darrer any, hem viscut tota mena d’exemples de notícies falses sobre la situació social i política que han estat reenviades, retuitades o compartides amb passió per tots nosaltres.

Read More »

Anuncis

Samsung versus Fukuyama

Si quan Fukuyama va escriure sobre “la fi de la història” s’hagués centrat en la indústria dels telèfons mòbils d’avui, l’hagués encertada de ple. S’ha acabat la història.

Samsung ha presentat a Barcelona el seu nou mòbil de referència el Galaxy S9 i el seu germà gran, S9+. Ni l’un ni l’altre han aconseguit sorprendre en res. Totes les filtracions de les darreres setmanes havien deixat una idea prou clara del que veuríem el diumenge a la tarda a la Fira de Montjuïc.

El que ha presentat Samsung és un aparell meravellós tecnològicament amb un disseny espectacular. Té unes càmeres excepcionals i uns programes que permeten explotar-ne el rendiment. Però, tal com va passar amb la presentació dels nous iPhone, si el més destacat acaba essent veure com fem emojis en 3D de la nostra cara, és que poc més tenim per inventar.

S’ha acabat la història dels telèfons mòbils. Només durant l’any passat, Samsung va posar a la venda 22 nous models. Cada any veurem nous aparells que ens recordaran als anteriors fins que una nova tecnologia ens faci fer el salt endavant que presagien, des de fa temps, la realitat augmentada i la intel·ligència artificial.

La nova normalitat

“El que pot semblar impossible per una generació, és el més normal per la generació següent”; tota una declaració de principis per començar l’esdeveniment que havia de redimir Samsung del pitjor any de la seva història.

L’ombra de les bateries explosives del Galaxy Note 7 va planar durant tota la presentació, tot i que no hi va haver cap menció explícita més enllà d’explicar el seu nou rigorós control de qualitat.

A banda de les penitències, Samsung va demostrar que és una les poques companyies amb capacitat de pensar més enllà. El nous Galaxy S8 són una sublimació de disseny i tecnologia. Els elements que l’envolten són de pura ciència ficció: el lector de retina per identificar-nos, el DeX (que permet convertir el telèfon en un ordinador de sobretaula), el visor de realitat virtual o la càmera de 360 graus.

Samsung ahir va marcar una fita definint quina és la nova normalitat en el món dels mòbils. Ara, Apple té uns quants mesos per intentar atrapar-la, si és que pot.

Alibabà i els 40 hackers

Playstation, LinkedIn, MySpace i ara, Yahoo. Una llista que queda encapçalada pel robatori de dades personals de cinc-cents milions d’usuaris que Yahoo va fer pública ahir. És el robatori massiu de dades més gran dels quals se’n té coneixement.

De fet, la filtració es va produïr fa dos anys, l’any 2014, coincidint curiosament amb l’operació que Yahoo va dur a terme venent 140 milions d’accions d’Alibabà, el gegant xinès del comerç electrònic. Yahoo va transformar aquesta operació en un últim intent desesperat de salvar l’empresa que havia estat símbol de la revolució punt com de finals dels noranta. Trista ironia del destí. Fa dos anys, al mateix moment en què Yahoo es feia d’or amb la venda d’accions d’Alibabà, els quaranta hackers estaven entrant per la porta del darrera per pispar-li la cartera, les dades i ves a saber què més dels seus usuaris.

No se sap qui han estat els hackers ni quin és el país que, segons insinuen, els ha finançat. Tampoc com pot acabar la venda de Yahoo a Verizon pactada aquest estiu. Moltes perguntes, però només una certesa: si ets usuari de Yahoo, canvia immediatament la teva contrasenya.

Un 9/11 socialment digital

És impossible pensar que amb les eines de comunicació de les quals disposem avui s’hagués pogut canviar el gruix dels esdeveniments al voltant dels atemptats de l’11 de setembre del 2011 als Estats Units; de totes maneres, el que és segur és que s’hagués pogut canviar el curs de molts petits esdeveniments, de moltes petites històries personals,  gràcies a l’estat d’hipercomunicació en el qual estem immersos.

Si pensem en l’any 2001, probablement ens sorprendrà pensar que no exisita l’eina fonamental per a l’expansió de les xarxes socials o, ampliant-ho, dels mitjans de comunicació social: no hi havia telèfons intel·ligents a disposició del gran públic. No es podia navegar amb dades més enllà dels missatges de text i de veu deixats al contestador. L’iPhone va comercialitzar-se per primera vegada el 2007 i, per més que a molts usuaris Android convençuts ens dolgui, el telèfon d’Apple ha estat durant quasi una dècada el dispositiu que ha arrossegat la popularització de les pantalles tàctils, les aplicacions i, en conseqüència, les xarxes socials. L’any 2001, el mòbil de referència arreu del món era un Nokia de la línia 3000, aquells telèfons compactes, petits i gruixuts amb una pantalla monocrom que mostraven algun gràfic i permetien jugar a la “Serp”.

Read More »

Assistents virtuals

 

Assistents virtuals, així és com de moment anomenem els sistemes interactius que ens permeten relacionar-nos amb ordinadors a través de la nostra veu i del teclat com si es tractés d’un assistent en totes les activitats de la nostra vida que es poden dur a terme digitalment.

Què podem fer amb un assistent virtual? Es pot utilitzar un assitent virtual per fer qualsevol tipus de pregunta que es pugui resoldre amb dades disponibles a la xarxa o al seu propi sistema del que se’n podria anomenar “intel·ligència artificial”.

Podem demanar-li que ens informi sobre el temps, sobre notícies concretes i que ens les llegeixi en veu alta. Però també podem connectar-lo a altres aparells de l’internet de les coses i, en aquell moment, adquireix una dimensió completament nova: encendre i apagar els llums, l’aire condicionat o la calefacció a temperatures concretes, engegar o aturar la televisió i els reproductors de música amb un contingut concret, etc. Fins i tot, en terrenys  més pràctics poden servir de guies per a la cuina recordant llistes de compra i encarregant-les online, buscant noves receptes amb les seves quantitats i proporcions o fins i tot servir com a comptador de temps.

Els assistents virtuals més populars en l’actualitat són Siri d’Apple i Cortana de Microsoft, però la innovació de tenir un aparell propi, un dispositiu que està connectat a la xarxa i que a través dels seus altaveus serveix com a majordom virtual és que que probablement marcarà la diferència en els pròxims anys; en aquest terreny són pioners l’Amazon Echo amb la seva Alexa o Google Home amb el seu Google Assistant. Un estudi de Tractica afirma que acabarem el 2016 amb més de 500 milions de persones utilitzant assistents virtuals a tot el món; una xifra que agumentarà fins als 1.800 milions de persones el 2021.

Matar al missatger

 

Les aplicacions de missatgeria electrònica s’han transformat una eina estàndard de comunicació amb una velocitat impressionant. Pràcticament no recordem com era el món sense Whatsapp. Aquells missatges SMS que s’havien de pagar a preu d’or però que, tot i això, sortien més econòmics que les trucades, han quedat pràcticament oblidats en unes tarifes planes que pràcticament ningú fa servir. Les companyies de telecomunicacions han quedat fora de joc ràpidament i sense cap capacitat de reacció davant les eines de comunicació que, utilitzant les seves xarxes de dades, han creat fins i tot una nova forma de comunicar-se. De fet, l’aposta unitària de les principals empreses de telecomunicacions del món per fer front a les apps de missatges va ser un projecte fallit anomenat Joyn. El mes de desembre de l’any 2012 publicava en aquest bloc aquest article on s’explicava la complexitat de moment per les empreses de telecomunicacions en aquest àmbit.
Read More »